Enèsim retorn al 'present perfect'

Apunts d'emergència. Assegut al llit després d'una nova nit que ha quedat en res. No em molesta acumular no-resos, nits no començades, petons acabats en abraçada i no en orgasme. M'ofenen més les hores perdudes, gemecs i lleterades malgastades en noies que no s'ho mereixen, que no es mereixen tanta mentida, l'embruix trencat a l'última titada i el vestir-me de pressa i l'improvisar mentides i la bragueta amunt i l'acomiadar-me toscament, sense mirar-les a la cara. M'emprenyen més les nits perdudes, arribar a casa de matinada, fatigat i pobre, vençuts els somnis, bescanviats els principis per quatre birres i el mirar, de lluny, com de bé s'ho passa aquella cara bonica. Solitaris amb baralles de noies que mai tindràs. Amélies que no són per tu i sempre seran la veïna, la veïna que quan coincidiu a l'ascensor sempre et fa envermellir i mires de reull i calça converse i parla pel mòbil amb novios guapíssims i amb barba, sempre poetes o actors. La veïna que no et pensa quan fornica i crida a l'altra banda de l'envà, la veïna que ni et té present quan recull postals d'amor de la bústia 4t 2a, a tocar de la teva. Ets la meva lluna, li deia un imbècil aquell cop que el carter es va equivocar. Que vulguis la princesa i t'hagis de quedar amb la seva secretària i la secretària s'indigni i et persegueixi creient-se apropiada, aquesta mena de coses. Els guapos són els raros però se les emporten a totes. Trobar una Marina, trobar una Cécile i pintar-la. Trobar el nostre Gao, i a l'estiu algun lloc amb dones agradables i cultes que es deixin afalagar. Beure sake i a gintònics. Que em facin riure. Ser l'amic gai els dimarts, sortir amb lesbianes dimecres. Un pòster nou cada setmana, aquesta has triat un Jean Renoir. Que el dijous sigui el dia d'anar a l'Òpera o posar-me Puccini en DVD, establir el vespre Bridget Jones, vainilla amb cookies i plorar llençols. Que ho deixis tot i vinguis, que a Lisboa no ens coneix ningú. Posar el passat en venda, deixar Revolutionary Road, aprendre francès. Que treguis un doble sis, agafis una carta de 'Suerte' i m'ho hagi fet venir bé perquè et surti “queda partir i viure o bé restar i morir”. Llegir-nos fragments de Bolaño, Vila-Matas, Beigbeder, Houellebecq una tarda qualsevol jeient als sofàs aquells. Construir records amb tu que superin els que tinc amb ella, que ja em repeteixo, tant mirar-te al reflex de la tele on vèiem Citizen Kane, tanta tarda infinita al Lletraferit. Que de tant que me'l matxaquis, m'acabi agradant Benedetti. Aprendre a tocar el piano. Cantar 'Cheek to cheek'. Enviar-nos postals amb quadros que ens agraden, escriure-hi dedicatòries marranes per escalfar als treballadors de correus. O aquella que hi vaig posar 'Tonto quien lo lea' i no va arribar-te mai, el teu carter, que no té sentit de l'humor. Descarrilar i no tornar mai a la via. Viure camp a través, robar naps i cols i hores al rellotge. Ballar 'you make me feel mighty real', que t'ho passis tan bé que tiris el cap enrere, tancant els ulls mentre et sacsejes. Que em cridis “apuja-la més, que encara sona massa fluixa!”. El vals 354. L'amanida de feta del bar mític de Sant Francesc, aquell del toldo i la parra. La birra de mitja tarda a la fresca de la Fonda Pepe. Que tararejis les Goldberg pel carrer. Ajuntar biblioteques i tenir dues còpies de l'Escuma dels dies. Que demanis la nostra cançó pels puestos i vinguis corrents a treure'm a ballar. La ruta dels grans crus, aparcar a qualsevol camp de ceps i adormir-nos rient com bojos, borratxos perduts. Cuinar amb camping gas, que em convencis per fumar algun porro de tant en tant. Comprar-nos un mehari de quarta mà, dibuixar-te -malament- en tovallons de paper. Que a partir d'ara sempre toquin portaavions. Que les nostres llagostes, que seran un pollastre tandoori mig cru, pulveritzin les de Woody Allen. Que no hi hagi passat ni futur.