being sophiecalle

vientos

el viento, meciéndose a placer
acaricia el suelo,
arranca tempestades
y seca las aguas
allá por donde pasa,
modera la fuerza de lo húmedo,
lo seco, la flor.

Al bar

- por mucho que digan los catalanes, ayer ganó España, ganó España.

quieto

¿cómo puede
la gota de humedad
en su caer, vertiginosa
construir universos
bajo mis pies?

procesionarias

esa brisa plana, zigzagueante
que se desliza por el vergel
brillante
acariciando las briznas de trigo
que salen a un encuentro
milenario
un coito perenne
entre el cielo y el suelo
entre lo caduco y lo perenne
nos ofrece
la mas bella vision
del mundo
en la palma de una mano

nosaltres

escrivim així però llavors som gent normal i fins i tot riem. La gent sempre s'endú una decepció.

analectas

había que invadir irak por que: ¿de qué, si no, iban a hacer peliculas dentro de 10 años?

- ¿hace usted apuestas?
- cada vez que pido una comida

aterriza como puedas 21/2

benny hill in memoriam

what are the three greater ways of comunication:

-telephone
-telegram
-tell-a-woman

a man gets cocky on the first, tired on the second and exhausted on the third
-why he didn't stop at the first one?
Because he lives in the fourth floor

xerox your life
if you lose it, you'll always have a copy

Mulier que deambulam per viam publicam et facen 'pss, pss', non fallum, vulpe sunt.

en torno a la Nouvelle Vague

talleu!

ha ha ha, sublim! Ha estat fantàstic, fantàstic, per un moment semblava que ho vivies, que vivies l'angoixa i la frustració i aquesta existència miserable i vomitiva del personatge com si fos teva! Quina actuació, quina perfomance! I aquells ulls de buidor, i aquells brams i gemecs desemparats... semblava que et sortissin sols, naturals! Qualsevol diria que la desesperació era real!

ladyday

la clau està en sortir i dir-ho, almenys un cop cada nit. Hauríem de prendre-ho com a consigna: cada nit que surto dir-li a una noia que l'estimaria tota la vida. Aviam com va.

nos

Sé que és un NO, un NO d'aquells majúsculs, d'aquells rotunds, d'aquells que ressonen a les parets i ericen clatells i ofenen tietes i obliguen a baixar telons i passar els títols de crèdits a corre-cuita. Un NO bèstia, un NO que no admet rèplica, un NO d'aquells que, si te'l creus i decideixes acceptar-lo no pots fer res més que fer el farcell i marxar a la muntanya. Sé que és un NO i que com a tal s'acaba la història, però jugo a que sigui un potser, jugo a fer que no me n'adono, jugo a jugar i a fer-me el tonto cada cop que em preguntes què sento, cada cop que t'acostes i em toques, cada cop que em demanes què fem demà o em proposes un vueling o un ryanair.

Tu camp de batalla i jo entestat en provar armament nou, noves tàctiques, aquest avançar a cegues en les mitges tintes, aquest que som amics que som amants, aquest donar l'esquena a l'evidència i anar fent passos separant-nos, esperons que ressonen, com en un duel. Jo des del no jugo al potser i tu des del sí jugues al "ara anem fent, però estic segura que et convenceré".

queda libre de la cárcel

Però tu ho entens, no? Entens que vale, podem veure'ns i riure i sopar i de vegades follar però això no vol dir ni de bon tros que som parella ni que tenim cap mena de relació ni de pacte ni de res seriós, ho entens no? Vull dir que no voldria que vaja, que pensessis coses que no són, com que tenim algun dret l'un sobre l'altre o això de quedar-se a dormir un a casa de l'altre i trucar-se de tant i tot plegat vulgui dir res. No vol dir res, eh, no vol dir res, no hi posem nom i ja està, deixeu-m'ho amb un anar fent, deixem-ho en un estem bé junts a estones i estem bé separats a estones, deixe-m'ho amb un no podem estar gelosos de res ni d'altres -perquè jo en tinc d'altres, tu també, no?- perquè en el fons no ens tenim, només a estones, circumstancialment, tícket pel pàrquing, habitació per hores, ho entens no? És que no voldria que llavors baralles recriminacions, declaracions d'amor o mirades ets déu, que això nostre és així, improvisat, tal com surt, sense donar explicacions, sense parlar massa ni pensar-hi massa ni reflexionar, que llavors encara ens adonaríem que no ens estimem o que no m'estimes o que no t'estimo i no val la pena fer-ho lleig i trencar-ho, no? Així, així està bé, dient que nosaltres tenim una relació desetiquetada i que ens va la mar de bé i de vegades ens veiem i riem i sopem i follem i ja mola, no cal res més, la parella destrueix l'amor que deia en Cassasses, sense nom, sense etiqueta, sense compromís, sense res, ho entens, no? No sé, a mi em va bé, a tu et va bé, també? Així, m'agradaria que tot continués així. Ho entens, oi?